dimarts, 12 d’agost del 2008

El canal de Panamà




Això és una de les comportes obrint-se perquè el vaixell pugui entrar a les encluses de Miraflores de la ciutat de Panamà. Una de les meravelles del món actual i de l'enginyeria del segle XX.

La destrucció de Catalunya Ràdio




Un altre article de Víctor Alexandre:


La setmana passada, en un article anterior sobre la desaparició del programa de TV3 'La nit al dia' i la neteja ideològica que el Partit Socialista està portant a terme a Catalunya Ràdio, esmentava els noms d'alguns dels professionals que han estat foragitats o marginats d'aquesta emissora i citava Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté i Rita Marzoa. Doncs bé, fa pocs dies vaig coincidir amb un d'ells, un dels noms masculins, i em va transmetre les inquietants informacions que li arriben dels seus excompanys, unes informacions que parlen del règim de terror que regna en aquests moments a Catalunya Ràdio entre els treballadors desafectes al partit de José Montilla i Rodríguez Zapatero. "La por a ser 'descoberts' i posats en una llista negra fa que aquests treballadors només gosin fer comentaris amb algun company d'absoluta confiança, però sempre en veu baixa per si de cas". Sembla que estiguem parlant de l'època franquista, oi? Doncs no, estem parlant del 2008 i de la situació que es viu al número 614 de l'avinguda Diagonal de Barcelona, seu de la ràdio nacional de Catalunya. Miquel Calçada, en un article al diari AVUI, s'hi referia recentment dient que Catalunya Ràdio "va cap a l'abisme" i denunciava que hi ha "una voluntat explícita de destruir".Aquesta és la intenció: destruir. Destruir la fidelitat de la seva audiència, destruir el vincle entre el país i l'emissora, destruir tot allò que obstaculitza el projecte socialista de la definitiva espanyolització de Catalunya. L'espanyolització que Franco no va aconseguir vol fer-la realitat el PSC. I és que amb l'increment de l'independentisme, aquest partit necessita com l'aire que respira que els seus altaveus mediàtics neutralitzin la creixent consciència nacional catalana. D'aquí que concentri tota la seva energia en l'assoliment d'aquest objectiu. El més escandalós de tot, però, és que el projecte compta amb el vist-i-plau d'Esquerra Republicana. De fet, ERC s'ha convertit en l'aval d'aquesta política a través d'Albert Sáez, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que el passat 11 de juliol, en una compareixença al Parlament, va justificar la substitució d'Antoni Bassas afirmant que respon a la voluntat de "mantenir el lideratge". I, ves per on, per aconseguir-ho, fa fora la persona que liderava el lideratge. Sembla clar que no és només Catalunya Ràdio qui va cap a l'abisme, també hi va Esquerra Republicana.
Víctor Alexandre

L'afer Antoni Bassas




No us perdeu aquest article de Vicent Partal:


El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent. Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional. En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país. Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, pluralitat.


Millor en espanyol?



No us pedeu aquest editorial d'e-notícies al voltant de l'afer de Nadal a la roda de premsa:


El tennista Rafael Nadal ha trigat molt poc a demostrar el seu activisme a favor del nacionalisme espanyol als JJOO de Pequín. És molt lliure de considerar que la seva nació és Espanya, però aquest fet no l'autoritza a deixar en mal lloc la llengua catalana, sobretot, si es té en compte que ell és catalanoparlant.Perquè l'incident protagonitzat per Nadal en una roda de premsa de l'equip espanyol de tennis, quan es va fer -un altre tennista- una pregunta en català, i ell va intervenir amb un "millor en espanyol", era perfectament evitable.D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta que es va fer en català no anava dirigida cap a ell, sinó a Tommy Robredo. Era aquest, Robredo, qui havia de prendre la decisió que li semblés convenient, no Nadal, qui va perdre una excel·lent oportunitat de callar-se.Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una certa impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula per a atendre als periodistes en la roda de premsa.Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri -a més, molt discutible- a altres companys. El que va fer va ser un acte de prepotència.Cal analitzar un altre aspecte. Si algú considera que, si contesta en català, pot crear dificultats als traductors, té l'alternativa de contestar en català i després traduir la seva contestació al castellà o l'anglès. És a dir, que no era estrictament necessari negar-se frontalment a la utilització del català.I si Robredo no volia que li preguntessin en català i tampoc volia contestar en català, tenia perfecte dret a dir-ho per si mateix, sense que la intervenció de Rafael Nadal fora necessària. O és que Nadal considera Robredo incapaç de pensar per si mateix?Nadal és una figura mundial de l'esport, i no perd cap oportunitat per a utilitzar en benefici del nacionalisme espanyol la ressonància que li atorga la seva condició de tennista de primer nivell. Està en el seu dret, i no hi ha res a dir sobre aquest assumpte.Tanmateix, hauria de tenir més cura a l'hora d'exhibir el seu nacionalisme espanyol, per a no agredir sensibilitats nacionalistes i lingüístiques d'altre signe. Nadal hauria de saber que a l'Estat espanyol no tots són, com ell, nacionalistes espanyols.De fet, l'actitud de Nadal ja no sorprèn. Però l'expressió "millor en espanyol" hauria d'aplicar-se-la exclusivament a si mateix. Per a molts, no és "millor en espanyol", i ell oblida aquest fet amb massa freqüència.

Totalitarisme anticatalanista xinès





Un altre article de V. Alexandre:


El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses. De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema. Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?
Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte. Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.
http://www.victoralexandre.cat/

El català, llengua política?


Un altre article interessant de Víctor Alexandre:



Segons un estudi realitzat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat pel Grup Enderrock i l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, només un 7,8% de la població del Principat escolta habitualment música en català. I si mesurem el conjunt dels Països Catalans, el percentatge baixa al 4,8%. Són xifres alarmants, certament, però del tot comprensibles, atesa la letargia que caracteritza els nostres governants en tot allò relacionat amb la llengua catalana. De fet, l'estat de prostració nacional en què ens trobem és tan dramàtic que gairebé sembla un miracle que encara quedin consumidors mínimament catalanocèntrics. Com hi pot haver demanda d'allò que es desconeix? En quantes emissores de ràdio, bars, discoteques o espais oberts del nostre país es pot escoltar música en català? És un peix que es mossega la cua, perquè les novetats musicals no disposen d'altaveus que les difonguin i sense altaveus ningú no s'assabenta de la seva existència. Això, és clar, perjudica els músics en particular i la cultura catalana en general i ens converteix en un mercat colonitzat. Som com els infants. Els infants també constitueixen un mercat, però són els adults els qui controlen ideològicament el seu consum.
No fa gaire, a través del diari El Punt, dues persones denunciaven l'absència absoluta de música en català en els diferents espais de les veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona. Demanar-la, per tant, esdevenia, a més d'una raresa, un posicionament polític en el sentit que només un catalanista demanaria música en català. Per això, amb tota la raó i tota la impotència del món, els signants de la carta llançaven aquesta reflexió: "Per què posar música en català és una opció política i posar-la en espanyol és cosmopolitisme?". És una bona pregunta. Doncs aquest és l'atzucac en què ens trobem, el de la subversió de la normalitat. És a dir, que allò que jutgem com a normal quan anem a França o a Israel, posem per cas -que hi predomini la música en la llengua del país-, ens sembla carrincló o extremista quan es tracta dels Països Catalans. Ens sentim universals escoltant música francesa quan som a París, però ens sentim provincians escoltant-la en català quan som a Barcelona. D'això se'n diu acomplexament induït. Ens han fet creure que la catalanitat és política i que l'espanyolitat és neutralitat. Aquest pensament té la mateixa arrel que aquell que converteix en nacionalistes les persones catalanocèntriques i en normals les hispanocèntriques. Per això trobem natural que la població dels Països Catalans que escolta música en català no arribi al 5% o que l'oferta de pel·lícules doblades al català o la de publicacions de quiosc en la nostra llengua no arribi al 10%. Aviat també trobarem natural que aquestes xifres es redueixin a la meitat i després a la meitat de la meitat. I és una llàstima, perquè el nostre problema no és pas de feblesa sinó d'incertesa. Podríem ser immensament forts si volguéssim, però quan algú ha perdut la confiança en ell mateix no hi ha res que el mortifiqui més que la consciència de la seva pròpia fortalesa.
http://www.victoralexandre.cat/

On és Perpinyà ?

De res seveix l'existència de clubs de rugbi com la USAP de Perpinyà (a la foto) i els Catalans Dragons, o de productes com la cervesa Cap d'Ona, amb les quatre barres a l'ampolla. Perpinyà no interessa a TV3. Llegiu-ho en aquest article de Víctor Alexandre:

On és la Catalunya del Nord a TV3?
El passat 20 de juny, convidat pel Centre Cultural Català - Casal Jaume I, vaig ser a Perpinyà en companyia de l'antropòloga noruega Cillie Motzfeldt per participar en un acte sobre els valors de la immigració; uns valors que també inclouen el factor gastronòmic, com es va fer palès en una mostra posterior titulada Cuines del Món amb plats de França, de Portugal, d'Hongria, de Noruega, de Bolívia, del Marroc, de la Xina i, naturalment, dels Països Catalans. Va ser, en definitiva, una trobada molt emotiva al costat de gent de diverses procedències feliçment integrada en la societat nord-catalana. Aquest era el cas, per exemple, de dues asturianes amb unes idees sobre els drets nacionals de Catalunya força més clares que les de molts catalans de soca-rel. El tema central de l'acte, com és lògic, va girar entorn de la situació de la llengua a la Catalunya del Nord, una situació, per cert, que ha millorat força aquests darrers temps, com ho demostra el fet que la demanda supera àmpliament l'oferta per poder escolaritzar els infants en català. Cosa que és fruit de la tasca formidable que porten a terme les entitats Bressola i Arrels i que fa que cada cop siguin més els pares que volen per als seus fills un ensenyament en la nostra llengua. Una llengua, segons Cillie Motzfeldt, que temps enrere "va marxar de casa i que avui hem d'esperar que hi torni". Altrament, sense l'ús diari, "es transformarà en un idioma estranger, no servirà de teixit identitari i deixarà de tenir futur".
Amb tot, una de les qüestions més comentades en el decurs de l'acte va ser el menyspreu que TV3 manifesta pels catalans del nord. Les queixes per la invisibilitat de Perpinyà en els informatius de la televisió nacional de Catalunya i la presència constant de la llengua espanyola sense subtítols en tota la programació -els nord-catalans no saben espanyol- van ser unànimes. Tothom, allà, és conscient que aquesta invisibilitat i la negativa a subtitular responen a un projecte espanyolitzador dins del qual la població nord-catalana és percebuda com una nosa. Això explica que TV3 es faci ressò de la mort d'una dona per violència de gènere a Burgos i que silenciï la mort d'una altra, per les mateixes raons, al poble rossellonès del Soler o que ens informi de la descoberta d'uns cranis humans a Saragossa i que no digui res de la descoberta d'un crani d'una noia de setze anys al municipi del Voló, també al Rosselló. A la direcció de TV3 no li interessa normalitzar la presència de la Catalunya del Nord en els telenotícies, perquè això l'obligaria a retransmetre els partits internacionals de la USAP i dels Dragons Catalans i a subtitular la presència constant de la llengua espanyola tot reconeixent que un sector de la seva audiència, la nord-catalana, no sap espanyol.Un suggeriment: per què els periodistes no pregunten a les senyores Rosa Cullell i Mònica Terribas, directora general de la CCMA i directora de TV3, respectivament, sobre aquesta qüestió? Amb la resposta que n'obtindran podrem concloure que TV3 no està al servei de la normalització de la llengua catalana ni explica l'actualitat des d'una òptica catalanocèntrica. TV3, com el seu nom indica, és el tercer canal de Televisió Espanyola, té un prisma hispanocèntric i la seva programació s'ha convertit en un instrument al servei dels interessos ideològics del Partit Socialista. És a ells a qui serveix -gràcies a la generositat d'ERC- i és d'acord amb ells que ens fa cada dia més hispanodependents.
www.victoralexandre.cat

El gol del Barça a Air Berlín




Que bo aquest article de Víctor Alexandre:


Esplèndida la decisió del F.C. Barcelona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units. Air Berlin és una empresa que no sols menysprea la llengua pròpia dels Països Catalans, sinó que, a través del seu director general, Joachim Hunold, s'ha permès menysprear Catalunya i les Illes, fer-ne befa dels seus drets nacionals i mentir descaradament presentant l'espanyol com a llengua perseguida i a prop de la desaparició. Tot això, a més, amb el silenci còmplice dels governs català i balear, que, en lloc de prendre mesures institucionals contra la companyia, han fet el que s'espera sempre que faci un català quan ataquen el seu país: res de res. Per això el gest nacionalment desacomplexat de Joan Laporta, com a president del F.C. Barcelona, ha cridat tant l'atenció, perquè en un país governat per la covardia l'anomalia és la dignitat.
El problema és no adonar-nos que quan la dignitat s'ajunta amb la fermesa la victòria és gairebé segura, i aquests són uns valors que en el cas d'Air Berlin s'haurien de traduir en un rebuig frontal a la companyia mentre no transmuti el seu menyspreu en respecte. És el que farien Suècia, Dinamarca o Holanda, per exemple, amb una companyia que menyspreés el seu país i la seva llengua. I és això, ni més ni menys, el que ha fet el F.C. Barcelona quan s'ha insultat Catalunya. Com és lògic, el nacionalisme espanyol i l'autoodi català s'han enfurismat força, amb aquesta mesura, però no cal fer-los cas. El primer està experimentant la revifalla de la mort i el segon ja té prou pena amb la seva patologia. De fet, no hi ha millor indicador dels nostres encerts que les irades reaccions d'aquesta gent. Com més bramen i més intenten desacreditar-nos més es palesa l'eficàcia del nostre antídot.
Frases com ara "Laporta està polititzant el club" o "el que ha de fer el Barça és obtenir bons resultats i deixar-se de política", són la màxima expressió de la impotència intel·lectual. D'entrada, té gràcia que aquells a qui brillen els ulls amb les victòries de la selecció espanyola o de Fernando Alonso pretenguin donar lliçons sobre la separació entre política i esport. Però és que, tanmateix, les seves crítiques a Laporta no poden ser més galdoses, ja que si hi ha una cosa per la qual el Barça és més que un club és justament per la seva dimensió política. Com em deia Txiki Begiristain, "El Barça és una entitat molt lligada a la història de Catalunya i l'objectiu de Laporta és mantenir la imatge del club associada a aquesta història". Sobretot, podríem afegir, mentre els polítics no facin de polítics i esperin que sigui la societat qui els faci la feina.
Finalment, els qui, definint-se com a liberals, defensen la llibertat d'Air Berlin de rebutjar la llengua catalana en virtut de les lleis del mercat, queden atrapats en les seves pròpies paraules, ja que si aquestes lleis són vàlides per a empresaris també ho són per a consumidors. Per tant, si Air Berlin pot rebutjar la llengua catalana, els catalans poden fer el mateix amb Air Berlin. No hi ha català, no hi ha diners. Així de senzill.